Carles Riba

En aquest autor tornem a tenir present el cop d'estat, la guerra civil i la dictadura. Tornem a recordar el que avui dia encara hi ha veus que intenten oblidar. El que hi ha veus que ignoren totalment i per el que hi ha veus que encara reclamen justícia. Tot i que encara hi ha representants d'aquells temps de repressió i injustícia que segueixen ben a prop del poder. És per això que Carles Riba és un representant del petit record que mereixen les víctimes dels temps foscos, per que ha diferencia de Carles Riba, d'altres exiliats no van poder tornar, i d'altres no ho van arribar a ser mai al morir pel camí a mans del règim. Carles, en el text de Elegis Segona evoca els seus sentiments en la terra que viu dins dels seus records i que anhela tornar a veure algun cop. No va ser únic el sentiment de retornar, sinó de masses de gent obligada a marxar a trets. Però avui dia no ens podem lamentar, em de recordar i seguir endavant per a que la pregunta, "i si les coses haguessin anat diferent?" no ens calgui repetir-la en un futur, encara que tal i com van les coses quan no quedi un arbre en peu, quan no quedi un riu net ni un lloc sense pol·lució, i la societat estigui en mans de tres rics i mig món hagi mort de gana, llavors, potser llavors un grup de gent dirà, "i si les coses haguessin anat diferent?" I la resposta seria que les coses no haguessin anat pitjor que a la nova realitat a la qual s'enfronten, esperem que això no sigui el futur al que ens dirigim...

Josep Vicnç Foix

Al llegir la biografia de J.V. Foix el que més m'ha sobtat és la denominació que es fa de ell mateix. No es considera un poeta, sinó un investigador en la poesia. Això rebel·la molt sobre feix i les tendències que van marcar la literatura catalana d'aquells anys, no conformar-se en el que hi ha establert, sinó trobar noves vies d'escapament d'un art com la poesia. Un altre cosa és que també va ser marcat per la dictadura franquista, que amb la seva brutal repressió va obligar a Foix a tornar al negoci familiar i a viure un exili interior. O aixecar la veu fora del teu país o callar en el teu país d'origen, dos opcions obligades per la barbàrie de la dictadura.

Victor Català (Caterina Albert)

El que més m'ha sobtat d'aquesta autora ha sigut que tingues k canviar el nom pel d'un home per a k li tinguessin la mateixa consideració que a la resta de participants al concurs. Tot i que aquest discurs ja l’he escrit en un post més a baix encara em continua sobtant MOLT que al segle XX s’hagin viscut aquestes discriminacions de gènere. En el cas del pseudònim de l’autora per a participar en un concurs i no ser rebutjada ho trobo bastant humilien, no per ella, sinó per la societat. Es tenia por a que una dona estigues per sobre d’un home per una publicació d’una novel·la? Tot i que no tinc molts més referents de la societat de l’època em faig una idea del que se’ls podia passar pel cap. Tot i que tampoc m’estranya, pensem per un moment que som al 2050 (intentem imaginar-ho encara que molts no hi serem) i mirant al passat trobem unes xifres vergonyoses de dones mortes a mans dels seus companys sentimentals. Així que tampoc ho trobo molt allunyat de la realitat que fins i tot avui dia podem trobar. Anuncis amb models, recollidores de pilotes de tenis 90x60x90, presentadores d’escàndol, promocions de detergents i rentaplats dedicats a les dones... sembla que no em evolucionat tant com ho demostren els invents, la moda la tecnologia... encara tenim quelcom de mentalitat de simis.

AVARÍCIA

L’avarícia és un dels molts mal de la societat. Els diners igual que el poder corromp a les persones. Allò de els diners atrauen els diners pot ser veritat, però només si ho busques amb tan afany que pel camí t’enduguis gent, principis o ideals. Aquesta fi materialista no pot estar justificada per res, l’avarícia acaba marginant i et porta a desconfiar de tot i de tothom. I com es ben sabut, això no du enlloc, quan moris t’incineraran, et descompondràs, no parlaràs ni pensaràs, i ni molt menys tindràs. Totalment igual que el pobre, el marginat, el desgraciat, l’assassí, el violador, i el que defineixen (no se qui) com a bones persones. La mort ho equipara tot, i sobretot no hi ha privilegi possible. La mort és l’única justícia que te l’ésser humà. Els diners no porten la felicitat, com a molt la facilitat. I una vida fàcil deu ser molt avorrida. (Aquí comença la flipada) En canvi la mort t’allibera de tot lligam per bo i per dolent, potser porta la felicitat l’espectre desconegut anomenat mort. Però això només es pot saber d’una manera, i abans o desprès ho descobrirem tots.

MÉS DEL DE SEMPRE.... (però no per això menys importat!)

Potser el següent discurs no sonarà a res de nou i de un tema monòton, però no puc estar-m’hi d’opinar. Suposo que si us dic Cope, PP, Catalunya i sociatas ja sabreu de que es tracta no? Doncs l’heu encertada, de l’estatut! Potser us sonarà una mica passat ja que ja fa un temps que les idees rondaven pel meu cap i fins que les he escrit en paper (ordinador) ha passat un cert temps. Doncs jo no vull referir-me concretament a la temàtica de l’estatut que només ho considero la primera pedra d’un pon (esperem que no molt llarg) cap al destí de Catalunya. Del que jo volia parlar es de la gent de fora de Catalunya que no ens respecten, que no ens entenen, que ni tan sols fan el més mínim esforç per comprendre’ns, per lo tant he arribat a la conclusió que no ens volen. Només ens utilitzen, CATALUNYA ÉS UN ESTRI TEMPORAL, d’aquí dos anys, inútil. Catalunya només son vots arreu l’estat espanyol, per que a Catalunya més que vots se’n duran osties i mals rotllos. Per al PP, Catalunya val el que s’ha gastat en campanyes contra la nació català i poc més. Si heu llegit bé Catalunya és una nació, i si s’haguesin molestat en mirar el diccionari, comprendrien que no és cap barbaritat que Catalunya sigui una NACIÓ, per si un cas us deixo la definició del diccionari (en caste.):
NACIÓN. Conjunto de personas de un mismo origen étnico que comparten vínculos históricos, culturales, religiosos, etc., tienen conciencia de pertenecer a un mismo pueblo o comunidad, y generalmente hablan el mismo idioma y comparten un territorio: la nación judía; la nación india.
Nosaltres aquí escoltem una part de les barbaritats (de la cope i d’altres) però sabem la veritat, tenim opinió, contrastem informació... però com pots tindré una visió del conflicte raonable si les úniques fonts que arriben són per part d’Antena 3, la Cope, l’ABC, el Mundo i la Razón? D’això es podria fer una pel·lícula de por anomenada: “Catalunya en el país de las pesadillas” Proximamente en los mejores cines de desinformación. Gaudiu de l’espectacle per que tenim circ i ciri per estona!!!!! Visca Catalunya Lliure!!

Una cosa anomenada COPE

Aquí us deixo unes quantes perles que han deixat anar el "senyor" Losantos i companyia enla "emissora" dels cures. Tots en la mateixa línia que sempre...

"El Gobierno español sólo habla con terroristas, homosexuales y catalanes. A ver cuándo se decide a hablar con gente normal."
"El mal de la sociedad catalana es el nacionalismo y la corrupción desde hace más de 25 años, y Catalunya se lo merece."
"Hace 40 años había más libertad en Barcelona, y eso que era la dictadura."
"Una Cámara no puede legislar que la tierra es plana y no puede decidir que el matrimonio es entre dos hombres o dos mujeres, porque no es real."
"Hay derecho a dudar de la legitimidad del triunfo del PSOE."
"Si fue en un bombardeo al derribar a Sadam, es que fue un accidente. Y los que matan niños iraquíes o a ancianas en Londres no lo hacen por accidente sino porque les da la gana." Refiriéndose a los llamados "daños colaterales" en Irak.
"España no fue a la guerra."
"Maragall y Carod iban borrachos en Jerusalén."
"A lo que estamos asistiendo en España no es una duda razonable sobre quién puso la bomba, al 99'9% de posibilidades son los etarras." Sobre el 11-M.
"En Catalunya los terroristas mandan."
"Este Gobierno se está deslegitimando cada día, lo votarán los que lo votaron, por eso tiene todos los medios, todas las televisiones todo lo habido y por haber, como lo tenía Hitler, dicho sea de paso."
"Hoy tendremos la jornada de la infamia, porque desde ayer por la tarde está puesta en marcha una máquina de mentir, porque es evidente que este atentado es idéntico al que intentó ETA hace 3 meses, y que al final consiguió perpetrar ayer." Dicho el 12 de marzo. Efectivamente, estaba puesta la máquina de mentir, pero por parte del gobierno popular.
"Lo de aquí fue lo más parecido a un golpe de estado post-moderno firmado por producciones Rubalcaba."
"Justo un año después las sospechas de que el PSOE estaba al tanto de la masacre se ven claramente confirmadas por muchas vías."
"Y Zapatero lo que ha decidido es que los españoles no nos enteremos de qúién dio la orden de matar el 11 de marzo, quizás porque él lo supo antes que nadie."
"Que las relaciones de la ETA con los islamistas era estrechísimas no cabe ninguna duda."
"Este Gobierno camino de régimen tiene unas estrechas relaciones con las dictadura marroquí, máxima responsable del 11 de marzo."
"El problema básico es que estos (ERC) siguen siendo terroristas, porque su única política es la del miedo.""La mitad de ERC son terroristas sin arrepentir."
"Una política de Franco fue la de salvar judíos durante la II Guerra Mundial, mientras que durante 2 años hay un pacto nazi-soviético."
"Al lado de Rubalcaba la serpiente del paraíso era un gusanito inocente."
A més a més, la presentadora del programa de la vesprada, Cristina López Schlichting, recomana en la web del seu programa aquests llibres:- Homosexualidad y esperanza: terapia y curación en la experiencia de un psicólogo.- Comprender y sanar la homosexualidad.

. . .

MIEDO A DESPERTAR

Miedo a despertar. Cuesta tanto querer despertar. Miedo a despertar. Cuesta tanto querer despertar. Miedo a la verdad. Han diseñado un sistema abierto, pero cerrado, en el que todos y todas estamos encerrados. Un agujero escarbado en lo más profundo de nuestra conducta, y de nuestro cerebro. Programados para andar un camino que vaya de casa al trabajo y del trabajo a casa. Sin casa y sin trabajo ¿de dónde venimos y a dónde vamos? Entonces ¿qué? ¿Qué podemos hacer? Hombres y mujeres de provecho sin derechos. Entonces ¿qué? ¿Qué podemos hacer? Elegir entre mil a que Centro Comercial acudir a comprar. Esa es la libertad. Libertad para vender, libertad para comprar. Estando atados. Estando atados de pies y manos. Miedo a despertar. Cuesta tanto querer despertar. Miedo a despertar. Miedo a despertar. Cuesta tanto querer despertar. Miedo a despertar. El verdadero triunfo del Sistema no es otro que éste. Más bien solo es éste. Su gran capacidad para generar adeptos y adictos de forma sutil, e ininterrumpidamente. De modo que no pueda hablarse... de modo que no pueda pensarse en que haya vencidos, sino convencidos. Personas satisfechas de su cometido. Tan sólo por haber nacido. Tan sólo por haber crecido para consumir hasta ser consumidos. Para consumir hasta ser consumidos y usados como trapos. Nos venden su imagen. Nos compran la conciencia. Nos lavan el cerebro, y nos hacen creer que no existe, y si existe, otra cosa que no sea este puto agujero. Ciegos. Sordos. Mudos. Presos.

Habeas Corpus

“Los niños pobre solo existen por navidad”

Aquesta frase la vaig veure ja fa bastants anys enrera, quan era un marrec sense cap visió del món. Però curiosament recordo aquesta frase com si l’hagués escoltada ahir mateix. Aquestes paraules estaven inscrites en un full de color verd enganxat a la paret, no recordo la ideologia que promocionava aquesta dita, així que el sentit l’he buscat jo sol al llarg dels anys, quan el meu món s’expandia. Bé, ara que ja sabeu d’on prové la,per a mi, famosa frase, us explicaré les conclusions que he extret de la frase Tot és una sèrie d’interessos i bona voluntat per part d’un i d’altres. Ni molt menys crec que les ONG’s tinguin la culpa de que tinguin que fer publicitat per Nadal per la sobtada solidaritat d’una societat que pensa que amb els seus atacs consumistes moren 10 nens i salvant la vida a un en queden amb la consciència tranquil·la durant les festes. També és cert que les ONG’s amb el que els hi costa 1 sol anunci podrien posar mes de 2 i més de 3 pous per potabilitzar l’aigua de l’Afrika, d’això es pot extreure dues conclusions, la primera és que amb l’anunci guanyin adeptes que amb els seus diners amortitzin el cost de l’anunci i tinguin un excedent per a construir no 2 o 3 pous, sinó 6 o 7, però com ja he sentit més d’un cop en diversos debats que he presenciat, al pobre no li donis peix, ensenya-l’hi a pescar. La segona opció ja és una mica més macabra, i digueu-me malpensat si voleu, però perfectament podria ser una realitat (amb diners tot és possible), podria ser una màfia que a costa de gravar quatre anuncis el tio de la “ONG” en comptes d’anar a l’Afrika faci una visita al Carib amb maletins amb el signe del dòlar a un costat.... D’aquest cas no en tinc constància avui dia..... però del primer tampoc... Hi ha una altre cosa que m’intriga sobre la publicitat de les ONG’s, els anuncis els hi deuen costar una pasta, el que vol dir 2 coses, o que les cadenes de televisio no tenen ànima, i si comptes corrents... ho saben el que hi ha d’arrera. Una altre qüestió que m’intriga és: el director de la cadena de televisió que cobra una pasta per l’anunci, desprès enviarà un donatiu a la mateixa ONG? Fins aquí el meu discurset, només em queda desitjar-vos FELIÇ HIPOCRESIA!!!!!!!

Fe

Quan ja has tocat fons i per tan, no pots caure més a baix, necessites un recolzament o ajut que t’ajudi a aixecar-te. Aquest ajut pot ser tan físic com espiritual i per això el poema de Verdaguer busca un punt de subjecció en el seu Déu. Expressa com es sent respecte d’ell, ja que també es creu que quan pateixes després seràs recompensat. Tot això te un clar versant eclesiàstica que jo personalment no comparteixo (referit a la devoció d’un ser superior que guia el teu destí), és per això que tinc que extreure el significat del poema i no ajudar-me d’aquesta fe que puc arribar a entendre però no comprendre.

PÀTRIA

Tothom te un sentiment de pertinença a algun lloc. Pot ser més gran o més petit, pot ser-hi als mapes o no, però tothom te un origen on arrela la seva ànima. Fa poc vaig sentir una frase: “Tot poble te dret a un futur” ho aplicaven per a parlar sobre la tribu Inca, ja quasi exterminada totalment. No vaig poder resistir-me de fer una comparació amb Catalunya hi crec que hi encaixa a la perfecció, ara mateix el poble de Catalunya viu en un present, però quin futur l’hi espera? Ho millor dit, quin futur li deixaran viure, per que ara mateix Catalunya no te el timó del seu veler, i si això segueix així molt em temo de que acabarà naufragant en mars de crispació i totalitarisme.

Continuant Avançant

Ja va sent hora que deixem enrera èpoques passades en que a les dones, en comptes de ser tractades com a éssers humans eren tractades com utensilis o serventes. Ja fa temps que tindríem que haver evolucionat, com és que costa tan? Com pot ser que morin dones a mans del marit? El pitjor és que s’excusen en això per a maltractar-les, quan l’església parla d’això, del seu lligam entre persones, del suplici d’una dona, el matrimoni catòlic. Que deixin de dir coses contra Catalunya, que no facin campanyes inútils, que defensin a persones vives com ho fan per al seu Déu mort. Estic segur que en generacions posteriors no es maltractarà cap més dona, no les obligaran a casar-se, no les mutilaran, no seran discriminades a la feina ni arreu, hi haurà presidentes i dones valentes per lluitar per un futur, no per igualar-lo. Però tota base de desenvolupament comença amb una educació que em de aplicar a les generacions actuals i posteriors per a que res del que passa ara es repeteixi, aprenguem dels errors i continuem avançant.

L' ESCATOLOGIA

Jo penso que la escatologia només és una forma de representar la realitat física tal com és, des de un punt de vista objectiu. La realitat forma part del dia a dia, però potser el que passa és que no estem acostumats a veure-la d’aquesta manera, ja per manipulació o per veure les coses d’un altre manera. Ni molt menys l’ús de la escatologia es consecuéncia del mal gust sinó un punt de vista realista.

COM TIRANT FON FERIT EN LO COR AB UNA FLETXA QUE LI TIRÀ LA DEESSA VENUS PERQUÈ MIRAVA LA FILLA DE L'EMPERADOR

El comportament de Tirant abans de conèixer Carmesina era de qualificar l'amor com un ceguesa involuntària que només porta males conseqüències. Però Tirant ni tan sols va parlar amb la dona de qui estava enamorat, només va ser el seu físic el que el va enamorar. Quan passa això ja tot lo altre no importa, per que ja te un ceguesa que l'impulsa a perseguir-la fins que l'aconsegueixi. Però en canvi per culpa de la vergonya no es capaç d'arribar a ella, tot i que ell ho declara emmascarant les seves paraules en un altre context es el mateix que si no li digues res, ja que l'amor, si no es declara frontalment a la persona perd tot lo carismàtic de la situació.

AMICS

Hi ha moments a la vida en els que trobes a faltar tant a algunes persones que voldries treure-les dels teus somnis i abraçar-les. Somia el que vulguis somiar, vès on vulguis anar, sigues el que vulguis ser, perquè nomès tens una vida i una oportunitat per fer les coses que vols fer.Tingues la suficient felicitat que et faci dolç , els suficients entrebancs que et facin fort, la suficient tristesa que et faci humà i la suficient esperança que et faci feliç . Posa't sempre a la pell d'altres persones, si sents que et fa mal, provablement també n'hi farà a aquella persona. La majoria de la gent feliç no necessariament té el millor de cada cosa, ells només agafen el millor de les coses que apareixen al llarg del seu camí. La felicitat existeix per aquells que ploren, aquells que els fa mal, aquells que han buscat, aquells que s'han entrebancat, perquè només ells poden apreciar la importància de les persones que han tocat les seves vides.
La vida comença amb un somriure, segueix amb un petó i acaba amb una llàgrima.
Quan tu vas nèixer estaves plorant, i tothom del teu voltant estava rient. Viu la teva vida de tal manera que quan moris siguis tu el que rius i els altres els que plorin.

P.D-Aquest text no és obra meva, el poso aqui només per que volia k el tinguesiu a l'abast.

Ningú d'Enlloc (...1194-...)

No va ser un trobador gaire reconegut per els seus versos, si més no per la seva condició de noble, ric, poderós i prepotent. Sempre tenia el que volia i si no li ho aconseguien. Però si alguna cosa tenia aquest difunt trobador , és que les seves melodies eren capaces fins d'amansar la fera mes ferotge de les contrades d’occitania. No residia permanentment al castell d'Enlloc, ja que les aventures politico-amoroses el feien viatjar sovint a diferents llocs de la geografia occitana. En els seus versos es pot intuir el poc amor i respecte que tenia envers les seves amants, per això el seu poc reconeixement als seus versos. Això ens dona entendre que les seves visites eren purament per interessos. Però us preguntareu que fa que no haguem sentit a parlar de tan peculiar trobador (sobretot el nom). Doncs en diferents escrits dels seus servents deixen a entendre i amb proves irrefutables, que eren ells qui feien tan aclamades melodies, cosa que li treu reconeixement i admiració a aquest trobador de terres incertes d'occitania.

HIPOCRESIA COMERCIAL

L’altre dia vaig veure una cosa per televisió, no em va semblar anecdòtic, més ben dit m’inspirava desconfiança. Després d’un munt de publicitat, just quan el meu cap ja no podia processar el munt d’ofertes bancàries, telefòniques, automobilístiques i de programació de la cadena, va sortir l’anunci d’una entitat de serveis de llum i gas (crec) anomenada “Iberdrola”, en el seu anunci ens ve a dir que la seva empresa no contamina, que respecta les persones i la natura (jo, personalment ho qualifico de publicitat enganyosa) però això no va ser el que em va sobresaltar. Desprès de canviar de canal amb una crispació televisiva només comparable amb els discursos dels dirigents del PP, donaven un programa on emetien el següent: mostraven un retall televisiu on un brau en una “corrida de toros” saltava la tanca i sortia del “ruedo” (perdoneu el meu escàs vocabulari “taurino”, no es el meu principal hooby...)en la imatge sortien gent del públic amb cares perplexes de que un animal fes el que pugues per no morir, però no només això em va impactar sinó que el comentarista citava els noms de les persones que sortien, i resulta que una d’elles era el president d’Iberdrola (ara no recordo el nom, ni ganes). Em vaig quedar bocabadat comparant les dues imatges en el meu cervell. Una on sortia gent amb un fons natural i promovent l’ecologisme i l’altre de l’impulsor del nou ecologisme en una “plaza de toros” divertint-se com degraden, abusen, maltracten i assassinen a un animal en una “fiesta nacional”. Desprès de tot això l’única cosa que se ma acudit a sigut aquest escrit de denuncia de la hipocresia comercial (no és que m’adoni ara d’això, ni molt menys, tots recordem el Fòrum de les cultures...) però és que ara havia trobat la prova irrefutable per a denunciar el crim més odiós de tots, la HIPOCRESIA.

12 D'OCTUBRE RES A CELEBRAR

Esperava passar el dia de l'hispanitat amb tot el respecte que em pot produir una matança com qualsevol altre, ja que aquesta diada espanyola no és més que la celebració de la descoberta d'un continent i la matança de la gent aborigen, que van ser nomenats "indis"i a més els van fer esclaus, van abusar d’ells i per rematar la tasca els van assassinar.
Doncs vaig aprofitar aquesta festa tan guai per estudiar, al menys treure-li alguna cosa de profit a la situació (ja que no podia anar a la mani), quan a l'hora de dinar de cop i volta una cosa ma deixat bocabadat, (cosa habitual ja que provenia de la TV) un anunci en que donaven les gràcies a la societat per el suport al exercit espanyol!!!! Gràcies per anar al Irak? O a l’illot de Perejil?
Doncs jo li donaré les gràcies a la puta cabra del exercit (Blan-quita) el dia que fotin el camp dels Països Catalans!!

ORGULL DE CLASSE

Sóc fill/a d´un barri obrer
on es lluita per viure
per pagar unes lletres
a uns bancs que et roben el futur
i sols per tenir un sostre!
I penso
que anem malament
si els nostres nens/es als carrers adopten
actitud de vençuts/des

I una mà m´acaricia
amb les durícies que es fa a l´obra
i un cop de porra enmig del nas
em torna al lloc quan estic fora
Em torna al lloc, al meu maleït lloc

A aquests nens/es els hi canvien l´amor
per l´odi d´un pare frustrat
que colpeja amb crits
que neguen el diàleg!
I un/a jove incomprès/a
mira cap al demà i no veu res
sols l´herència letal dels seus vells
que l´eduquen amb cops
estúpids i racistes.

I el veí treballa d´encarregat
en el supermercat del barri
i em mira arrogant
per sobre l´espatlla!
Ell vol ser com els rics
que viuen en els seus barris tan bonics
i eduquen contents els seus fills/es
per ser els nostres patrons
i jo els odio a tots!

I EM TATUO EL PIT
AMB L´ODI ENTRE CLASSES QUE TINC
UNA FALÇ I UN MARTELL AL MEU BRAÇ
I EL MEU CAP PER LLUITAR
ORGULL DE LA CLASSE OBRERA!

Inadaptats-X

Els polítics tan preocupats per l'estatut mentrestant gent intenta saltar la tanca que els separa d'un mon millor, el PP en comptes de fer ximpleries i rucades de les seves amb l'estatut, tindrien que ficar-li canya al Zapatero i a la gent per a que s’adoni que ni una tanca de 6 metres atura la gana, això es el que tindria que fer una oposició, no el que estan fent ara, no es el estatut qui separa la gent sinó les paraules dels polítics hipòcrites i partidistes com el PP, NO HI HA FRONTERES PER A LA FAM!!! DEIXEM-NOS DE DISCRIMINACIONS I SOLUCIONEM PROBLEMES, AIXO NOMES FARA QUE LA GENT MORI DE GANA.... I A LA SOCIETAT LI ES IGUAL....

45. Dos són los focs qui escalfen l'amor de l'amic: la un és bastit de desigs, plaers, cogitacions; l'altre és compost de temor, llanguiment, e de llàgremes e de plors.
Això es una visió radical de l’amistat, ja que dos amics es complementen mútuament, un pot estar ple de desigs, cogitacions i temor i l’altre de llàgrimes, plaers i plors. Una amistat es la unió de factors que entre els d’un i els del altre es fa una amistat al 100% efectiva, amb alt i baixos com a tot, però complementaria una amb l’altre, nu se si m’explico....

COM SOC, SOM.

Soc una persona normal, amb un nom normal, un cos normal, un cabell normal, uns braços normals, unes cames normals, uns peus normals i un cap normal. Fins aquí tot normal, juntament amb la resta de la humanitat, però... si tothom es normal, com ens distingim del veí i de la resta d’animals? En el pensament, les opinions, els gustos i la historia que duem a les esquenes... llavors per a distingir una persona d’un altre cal parlar, comunicar-se i preguntar pel que pensa cadascun. Si algú em preguntes, diria que penso diferent de ell, que opino diferent que ell i que la meva historia es molt diferent de la seva. Llavors la persona em coneixeria, em classificaria, trauria prejudicis, em posaria adjectius, m’alabaria i em criticaria. Simplement es això el que cal fer per conèixer una persona i compartir i discrepar de la única cosa diferent que te amb la resta de mortals, el pensament racional.